les rondalles de marta pedres

Capítol VI:La reina de la pena

2010-03-19T15:14:00.000-07:00

La reina que no volia ser feliç comprenia bé com podia
arribar fins a les princeses. Omplir de pena el cor de qui
l’escoltava era la manera que tenia la reina de controlar
el món, i les seues víctimes. Infringir sofriment, així era
la seua màgia, el seu poder.

Era la seua una pena negra, molt negra, i forta, molt
forta, que canviava el caràcter de la gent que la sentia
i la seguia. Per eixa la raó les princeses, que vivien per
a l’alegria i la felicitat, es van convertir en les seues
enemigues. Les persones a qui més odiava.

Amb paciència,la reina,trobà una a una totes les persones
que havien ajudat a fugir i amagar-se les princeses i les
sirenes. Els va ennegrir l’ànima. Totes confessaren. Amb
la busqueda de les princeses, aquella dona, va construir
un camí de pena i dolor, el que va recórrer anys més tard
Marta pedres.

I ací toca que us conte un estrany i meravellós fet que
ocorregué aquell dia en el qual Marta juga a «Pedra i pas,
pas i pedra», amb la polseta d’estreles. És necessari que
sapigau que a mesura que la xiqueta feia camí,s’alliberava
el cor de les persones presoneres del patiment reial.
El camí de pedra i pas despertà la felicitat i espentà
l’alegria i un ventet nét i salat, com l’aigua i la sal que
durant tants anys havien protegit l’entrada al món de les
princeses, es començà a respirar.

Aquella sal que un dia la reina descobrí i va destruir, amb
l’aigua màgica que li robà a la dona del llac.
I tot això passà el dia que Marta nasqué i la reina
s’endugué la llum dels camins i les paraules de les
princeses. Les estreles, ara pols i pedra, les princeses
mudes i Marta van quedar unides per la maldat de la
reina i un únic destí.

Bestiari de séquia: Dits de pedra

2010-02-28T07:40:00.000-08:00

És un animal molt desgraciat i per això mateix, poc conegut. En canvi és un gran benefactor dels humans perquè els seus dits, de pedra, allisen els camins. Esquivós i amargat, li agrada seguir les mans de les persones, i observar-los-les. Ningú ha pogut saber mai, al menys així ho contava ma iaia la blanca, si és por o amor, el que sent. Evita el contacte humà. Alguna especialista molt agosarada, ha afirmat que la seua actitud s'explica perquè l'animalet troba que les seues extremitats són torpes i desmesurades. Enveja i enyora dels dits humans. Un fort instint de supervivència l'obliga a eixir només quan se sent segur.
I ma iaia explicava que el viure amagat dels dits de pedra, era el que explicava la seua supervivència com a espècie única i salvatge.

La nostra amiga Marta s'ha equivocat i ens ha enviat un dibuix que no és el de Dits de pedra, però com és bonic l'hem penjat. Si vosaltres en teniu un de l'animalet i ens l'envieu el penjarem.

El refugi de les princeses

2010-02-14T15:32:00.000-08:00

Capítol 5

Marta pedres en el país de les princeses mudes

En un temps remot una família de princeses d’aigua i de terra van haver de fugir del seu confortable castell perquè una reina del veïnat, molt malvada, que no sabia ni volia ser feliç les perseguia. Les princeses van buscar refugi en un antic món que coneixien per les rondalles de sa iaia, el món dels camins que es fan i es desfan. Llestes i unides el trobaren just a temps per salvar la vida i l’alegria.

Per protegir l’entrada del món dels camins, tres princeses que es volien molt feren un pacte.

Amb aigua del riu, sol i sal construiren la porta que les havia de lliurar de la reina que no sabia riure.

I així va ser durant molts anys durant els quals van viure tranquil·les i dedicades als seus jocs i ocupacions. Però, ai!, la reina no parava de buscar i trobà la porta i la manera d’acabar amb la seua felicitat.

Els amics de Marta pedres

2010-02-10T06:11:00.000-08:00

Un amic de Marta pedres va passar per una de les platges on la nostra amiga recull pedres i va fer una foto.
Gràcies Blai!

Bestiari de séquia: els alacrancs

2010-02-07T15:00:00.000-08:00

És un animal fava, encara que el seu aspecte i el seu nom enganyen. De menuda, ma iaia la blanca, me'n fregia per sopar en les nits caluroses de finals de juliol. Es veu que és quan són més sabrosos. Sobre la paella es veien rogets, com els xupis de Ca la so Milia. Un gust terròs i dolç és el que recorde, això i que ens passava la calor i dormiem molt bé. Com eren inofensius ma iaia em deixava jugar amb ells, i així, vaig descobrir quina era la pena dels alacrancs. També vaig saber perquè eren tan fàcils de caçar. I, us he de dir, que ja no en vaig menjar més.
Els alacrancs amb pinces tan grans i cua tan immensa no acabaven de saber amb quina de les seues extremitats era millor atacar i avançar. O avançar i atacar. a indecisió els paralitzava. Era el moment de pessigar-los i al sac. Per poca habilitat que tingueres, sempre en tenies més que ells. L'únic animalet de séquia que quedava millor en el plat que en l'aigua corrent. Llàstima!

Bestiari de séquia: els Síquesí

2010-01-17T11:17:00.000-08:00

Pertanenyen a un grup d'animals minúsculs i perillosos. Espigats, decidits, se't planten davant i et maregen. Moviments ràpids, afirmacions convincents...Els Síquesí són els encarregats de desviar-te dels teus propòsits i convencer-te que els dels altres són millors. Són els encarregats d'escampar mentides i rumors, calumnies....Tanta decisió, tanta fermesa de conviccions és esgotadora. Els pots fer front amb només una paraula, i una forta convicció. Dir-los No! que No! és matar-los.

Nota de l'autora: un vella maledicció que afecta els síquesí ha impedit que arribara a temps el dibuix de l'animalet. No desespereu, ho tornarem a provar.

Els bigots d’Alexander (IV)

2010-01-16T07:29:00.000-08:00

A partir d’aquell moment, i com Marta pedres repetix sempre que ho conta, va viure pendent dels bigots d’Alexander, aquell peix lleig a qui havia salvat d’un destí fatal. Aquell que tenia la boca tan menuda que només podia fer una vocal, la que li cabia. I amb les consonants era pitjor, perquè les allargava tant que més que parlar feia bava, com els caragols.

––Eeisss! Ti, xiquiti, disssspirrrtti! Ibri ilssss uilllss, qui ni veig risss! –que traduït a llengua clara i articulada venia a dir «Ei!, tu, xiqueta, desperta! Obre els ulls, que no veig res!».

Ho deia mentre amb els bigots li feia picoretes al nas i li llençava un raget d’aigua a la cara, a la pobra Marta desmaiada, fins que la va despertar.

––Peix fava, parla clar! –cridà enfadada.

Alexander començà a pensar que la xiqueta de la llum, era molt impertinent i que tenia la llengua molt llarga. Dubtà que aquell cos prim de braços llargs i cabells rulls i negres com el carbó, els poguera ajudar. Però en veureen els ulls de Marta pedres la claredat de les estreles, li contà fil per randa tot el que ell sabia i ella, encara, no. Marta s’acostumà en un tres i no res a la forma en què Alexander mastegava les paraules i ignorava les vocals. Així se n’assabentà què feia allí. Insistia per tercera vegada el peix dels bigots.

––Its l’inviidi di lisss issstrilisss.

La nostra amiga va descobrir que l’havien enviada les estreles per tornar la llum als camins d’aquell país i pertornar la paraula a les boques de les princeses que allí s’havien refugiat.

Això li contà un peix manifesser que tenia per costum ajudar els humans, tal com va fer en una altra ocasió enquè va ajudar un cuiner, en Volavant. Marta feia esforços per no riure’s massa mentre prestava atenció i obriaels ulls, tant que el peix li va haver de cridar l’atenció:

––Xiquiti qui m’inciiigui.

Bestiari de séquia: un altre Iolflic

2010-01-16T07:25:00.000-08:00

Una bona amiga, que ja coneixeu bé, insisteix en què el Ilflic que ella coneix té forma de faluta dolça. Ves a saber qui té raó!

Bestiari de séquia: animalet desconegut

2010-01-12T14:11:00.000-08:00

Un col·laborador i amic, Arnau, acaba d'enviar el dibuix d'un animalet de séquia que no coneixem de res. Si alguna persona sap la seua història ens la podria contar. Per no saber, no sabem ni si té nom?

Bestiari de séquia: els sitans

2010-01-10T09:31:00.000-08:00

Els animalets que viuen a sota dels ponts, s'han convertit en espècies en perill d'extinció. Quan ma iaia la blanca era jove, n'hi havia una gran varietat de bèsties que vivien i morien allí, prop del riu, o del barranc, sota un pont, a l'ombra humida i tendra. I les criatures les buscaven per jugar. Ara que ja ben bé han desaparegut els ponts de ferro, els de mesura humana i ombra justa, els que creuaven rius i acostaven veïnats, me n'he recordat d'un animalet a qui ma iaia la blanca coneixia i estimava. Els sitans. Han anat perdent el seu habitat, però sobretot han perdut la seua raó de viure.

Un sitan sempre olorava els i les caminants, i així sabia que havia de començar el seu cant. Un cant que acompanyava i tranquilitzava a qui havia de creuar el pont, nit i dia. Així amb el seu cant, els sitans ajudaven a travessar la foscor, i aconseguien un pessiguet de felicitat per a qui passava a peu pla. Normalment les persones més pobres. El cant dels sitans omplien el camí de sons i alegria. Hui els ponts oblidats, la velocitat i la pressa estan a punt de matar de pena i avorriment els últims sitans.